Presentació

Dijuos passat presentaren del manual de ceràmica romana en el que jo tinc un article.

El desig sirià

Cada vegada que escolte notícies sobre Síria se'm fa xicotet el cor. L'estiu de 2006 passàrem un mes a Síria amb la millor companyia possible, Xesco i Jesús, i amb la millor guia local possible, Hala.
Tot i que a mi sempre m'havia fascinat Orient, el que vaig conèixer va ser millor del que pensava: paisatges àrids junt a veregers, jaciments imponents al mig de ciutats, mestizatge de cultures, mesquites i esglésies compartint paret, postes de sol amb olors orientals, les muntanyes de fruits secs, silenciosos santuaris eclèctics, castells creuats, ciutats mortes perdudes entre oliveres i, sobretot, una gent amable i cordial.
Recorde al senyor que portava pa en la seua bici i ens saludava en francés, les nits al barri cristià, els ulls tremendament preciosos del cambrer de l'estació d'autobusos de Palmira, el pobre Ibraim, el director del centre arqueològic de Palmira....
Solament vaig ser una turista més que passà aquell any pel país, però per a mi Síria no va ser un lloc turístic més....segurament va ser el millor viatge que he fet mai, el que més em va agradar, el que més em va sorprendre i el que més em va permetre coneixer als seus habitants (menció especial per a Hala).
I per això, quan sent notícies (possiblement tergiversades) o veig imatges de Síria avui se'm fa xicotet el cor.

 

"Ens acomiadem molt agraïts de tots ells i reemprenem el camí de tornada cap a l’hostal, caminant molt a poc a poc per la ciutat vella de Damasc, conscients de que és la nostra última passejada per aquesta ciutat que tant ens ha fascinat." Xesco Arechavala, l'últim dia a Damasc, 2006.

L’estrella no comptada

 

La nit que comptaves estrelles

te’n deixares de comptar una

una de ben petita, però de molt bonica

semblant a aquella en que vivia el petit príncep.

 

I hi ha un gatet que ja no li maula a cap estrella.

 

Perquè de tots es sabut que cada gat té la seua estrella

i de nit li maula per adormir-la i és la seua estrella per a tota la vida

i els gatets en tenen cura d’elles i elles estimen als gatets.

 

Però hi ha un gatet que ja no li maula a cap estrella.

No maula de nit ni de dia, ja no menja ni dorm

i cerca estrelles en les fonts del parc,

i es sent sol i no sap on anar

i és un gatet menut i ataronjat.

I prova de mirar una farola però no és una estrella

i la llum el cega, i prova amb un diamant

per la dependenta de la joieria li pega amb la granera.

I plora sol a la nit, sentint els miagols d’altres gats.

 

I tot perquè et descuidares comptant-les...

Hauràs de solucionar-ho...hauràs,

com a mínim, de comprar-li un flexo

o millor, hauràs de comptar l’estrella no comptada.

 

                                               07/11/2007     

Personatges grotescs

Com que en un blog tot te cabuda, encete un apartat de posts relacionats amb l’arqueologia. Serà una mena de apropament “del que jo faig” als meus amics. I comence justament per una peça que vaig mirar fa uns anys.

 

Al jaciment de Cabrillas 12 (Portell de Morella) es trobaren uns quants fragments ceràmics d’una copa de peu alt amb decoració en relleu una mica tosca i mal acabada. Així i tot es pot veure una graciosa decoració: una filera de personatges grotescs amb barret llarg i nas gran, extremadament flacs i nuets porten el que sembla un rem, però probablement siga un instrument musical, recolzat en el muscle i una gerreta en l’altra mà.; un altre personatge amb túnica curta balla alçant els braços. S’han identificat com “Atellane”, personatges teatrals de l’època imperial semblants als mimos, còmics o personatges ridiculitzats que representaven comèdies lleugeres i frívoles o números musicals. Decoracions molt similars s’han identificat en Alemanya i Itàlia i també a la Península ibèrica, a Baelo Claudia, Numancia i Tarraco. Paradoxalment aquesta gran copa que probablement servia per a contenir i barrejar vi mostra visualment uns personatges probablement ebris i molt perjudicats físicament. Es podria relacionar amb la comissatio, segona part dels banquets romans, la part en la que el menjar deixa de ser el protagonista per a passar a ser-ho el vi. El vi que engrescava als romans mascles, perquè es recomanava a les dones honrades de retirar-se dels banquets arribat aquest punt, els feia tindre baralles i converses pujades de to. De vegades, també a les cases particulars dels domini romans aquesta part s’amenitzava amb espectacles musicals, danses o còmics. Esta part del banquet està també lligada a la mort ja que aquest és l’estadi últim de l’absorció desmesurada de vi i el vi acompanyava als romans fins als banquets funeraris i més enllà amb les libacions que els familiars feien a les tombes. Tant en la literatura com en les arts plàstiques de l’època romana hi ha testimonis d’aquesta relació vi-danses-mort. A mi personalment aquesta copa i la dansa macabra em fa pensar en la comissatio romana amb el vi, la música, i el ball de personatges ben perjudicats pel vi.    

Però a més, aquesta copa és una importació que procedeix de la Península Itàlica, probablement de Pisa o Arezzo d’un dels tallers d’Ateius o dels seus deixebles que treballaren entre l’època de Tiberi i Claudi, és a dir, entre el 37 i el 68 dC. Crec recordar que el context en el que es trobà era com a mínim de 50 anys després la qual cosa fa pensar en que aquesta copa va ser conservada expressament (una cosa similar a la gerra d’aigua de la iaia que alguns guardem en casa). Així que aquesta és una peça ben peculiar per al poc luxós jaciment de Cabrillas 12.