Tot i que a mi sempre m'havia fascinat Orient, el que vaig conèixer va ser millor del que pensava: paisatges àrids junt a veregers, jaciments imponents al mig de ciutats, mestizatge de cultures, mesquites i esglésies compartint paret, postes de sol amb olors orientals, les muntanyes de fruits secs, silenciosos santuaris eclèctics, castells creuats, ciutats mortes perdudes entre oliveres i, sobretot, una gent amable i cordial.
Recorde al senyor que portava pa en la seua bici i ens saludava en francés, les nits al barri cristià, els ulls tremendament preciosos del cambrer de l'estació d'autobusos de Palmira, el pobre Ibraim, el director del centre arqueològic de Palmira....
Solament vaig ser una turista més que passà aquell any pel país, però per a mi Síria no va ser un lloc turístic més....segurament va ser el millor viatge que he fet mai, el que més em va agradar, el que més em va sorprendre i el que més em va permetre coneixer als seus habitants (menció especial per a Hala).
I per això, quan sent notícies (possiblement tergiversades) o veig imatges de Síria avui se'm fa xicotet el cor.
"Ens acomiadem molt agraïts de
tots ells i reemprenem el camí de tornada cap a l’hostal, caminant molt a poc a
poc per la ciutat vella de Damasc, conscients de que és la nostra última
passejada per aquesta ciutat que tant ens ha fascinat." Xesco Arechavala, l'últim dia a Damasc, 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada