Presentació

Dijuos passat presentaren del manual de ceràmica romana en el que jo tinc un article.

El desig sirià

Cada vegada que escolte notícies sobre Síria se'm fa xicotet el cor. L'estiu de 2006 passàrem un mes a Síria amb la millor companyia possible, Xesco i Jesús, i amb la millor guia local possible, Hala.
Tot i que a mi sempre m'havia fascinat Orient, el que vaig conèixer va ser millor del que pensava: paisatges àrids junt a veregers, jaciments imponents al mig de ciutats, mestizatge de cultures, mesquites i esglésies compartint paret, postes de sol amb olors orientals, les muntanyes de fruits secs, silenciosos santuaris eclèctics, castells creuats, ciutats mortes perdudes entre oliveres i, sobretot, una gent amable i cordial.
Recorde al senyor que portava pa en la seua bici i ens saludava en francés, les nits al barri cristià, els ulls tremendament preciosos del cambrer de l'estació d'autobusos de Palmira, el pobre Ibraim, el director del centre arqueològic de Palmira....
Solament vaig ser una turista més que passà aquell any pel país, però per a mi Síria no va ser un lloc turístic més....segurament va ser el millor viatge que he fet mai, el que més em va agradar, el que més em va sorprendre i el que més em va permetre coneixer als seus habitants (menció especial per a Hala).
I per això, quan sent notícies (possiblement tergiversades) o veig imatges de Síria avui se'm fa xicotet el cor.

 

"Ens acomiadem molt agraïts de tots ells i reemprenem el camí de tornada cap a l’hostal, caminant molt a poc a poc per la ciutat vella de Damasc, conscients de que és la nostra última passejada per aquesta ciutat que tant ens ha fascinat." Xesco Arechavala, l'últim dia a Damasc, 2006.

L’estrella no comptada

 

La nit que comptaves estrelles

te’n deixares de comptar una

una de ben petita, però de molt bonica

semblant a aquella en que vivia el petit príncep.

 

I hi ha un gatet que ja no li maula a cap estrella.

 

Perquè de tots es sabut que cada gat té la seua estrella

i de nit li maula per adormir-la i és la seua estrella per a tota la vida

i els gatets en tenen cura d’elles i elles estimen als gatets.

 

Però hi ha un gatet que ja no li maula a cap estrella.

No maula de nit ni de dia, ja no menja ni dorm

i cerca estrelles en les fonts del parc,

i es sent sol i no sap on anar

i és un gatet menut i ataronjat.

I prova de mirar una farola però no és una estrella

i la llum el cega, i prova amb un diamant

per la dependenta de la joieria li pega amb la granera.

I plora sol a la nit, sentint els miagols d’altres gats.

 

I tot perquè et descuidares comptant-les...

Hauràs de solucionar-ho...hauràs,

com a mínim, de comprar-li un flexo

o millor, hauràs de comptar l’estrella no comptada.

 

                                               07/11/2007     

Personatges grotescs

Com que en un blog tot te cabuda, encete un apartat de posts relacionats amb l’arqueologia. Serà una mena de apropament “del que jo faig” als meus amics. I comence justament per una peça que vaig mirar fa uns anys.

 

Al jaciment de Cabrillas 12 (Portell de Morella) es trobaren uns quants fragments ceràmics d’una copa de peu alt amb decoració en relleu una mica tosca i mal acabada. Així i tot es pot veure una graciosa decoració: una filera de personatges grotescs amb barret llarg i nas gran, extremadament flacs i nuets porten el que sembla un rem, però probablement siga un instrument musical, recolzat en el muscle i una gerreta en l’altra mà.; un altre personatge amb túnica curta balla alçant els braços. S’han identificat com “Atellane”, personatges teatrals de l’època imperial semblants als mimos, còmics o personatges ridiculitzats que representaven comèdies lleugeres i frívoles o números musicals. Decoracions molt similars s’han identificat en Alemanya i Itàlia i també a la Península ibèrica, a Baelo Claudia, Numancia i Tarraco. Paradoxalment aquesta gran copa que probablement servia per a contenir i barrejar vi mostra visualment uns personatges probablement ebris i molt perjudicats físicament. Es podria relacionar amb la comissatio, segona part dels banquets romans, la part en la que el menjar deixa de ser el protagonista per a passar a ser-ho el vi. El vi que engrescava als romans mascles, perquè es recomanava a les dones honrades de retirar-se dels banquets arribat aquest punt, els feia tindre baralles i converses pujades de to. De vegades, també a les cases particulars dels domini romans aquesta part s’amenitzava amb espectacles musicals, danses o còmics. Esta part del banquet està també lligada a la mort ja que aquest és l’estadi últim de l’absorció desmesurada de vi i el vi acompanyava als romans fins als banquets funeraris i més enllà amb les libacions que els familiars feien a les tombes. Tant en la literatura com en les arts plàstiques de l’època romana hi ha testimonis d’aquesta relació vi-danses-mort. A mi personalment aquesta copa i la dansa macabra em fa pensar en la comissatio romana amb el vi, la música, i el ball de personatges ben perjudicats pel vi.    

Però a més, aquesta copa és una importació que procedeix de la Península Itàlica, probablement de Pisa o Arezzo d’un dels tallers d’Ateius o dels seus deixebles que treballaren entre l’època de Tiberi i Claudi, és a dir, entre el 37 i el 68 dC. Crec recordar que el context en el que es trobà era com a mínim de 50 anys després la qual cosa fa pensar en que aquesta copa va ser conservada expressament (una cosa similar a la gerra d’aigua de la iaia que alguns guardem en casa). Així que aquesta és una peça ben peculiar per al poc luxós jaciment de Cabrillas 12.

Avui, un dia com qualsevol altre

Avui per a nosaltres és un dia com qualsevol altre.

Avui no hi haurà flors, ni tacons, ni arròs. Solament, la quotidianitat tendra d’un matrimoni.

Queden lluny els dies entre canals i cafès; els dies de trens i distància

Una distància que esmicolarem juntets quan vingueres a viure amb mi. Aquell va ser el moment en que tu i jo adquirirem el compromís. Deixares família, treball i amics, deixares el teu món i vingueres a viure amb mi.

El naixement de la nostra primera filla ens portà una alegria immensa però també patiment i tristor. No tinguérem un començament fàcil: l’hospital en destrossava l’ànim i no tindre-la amb mi em trencava el cor. I tu estaves allí, sempre ferm ,  sense fer-me mai cap retret, patint amb mi, plorant amb mi.

Però això també queda lluny i avui, un dia com qualsevol altre, la Neus està al cole convertint-se en una xiqueta preciosa i alegre.

Et recorde al meu costat en el moment dolents i també en els bons amb complicitat, tendresa i estima. Junts li digueren adéu a la meua “abuelita”.

Quan va nàixer l’Aniol al menjador de casa nostra, tu cridaves amb mi, feies força amb mi, senties el dolor que jo sentia i agafada a les teues mans jo em sentia segura.

I junts aconseguirem acurtar la distància de milers de km que una vegada al més ens obliguen a viure les vicissituds del moment.

Avui, un dia com qualsevol altre, m’agradaria recordar-te que t’estime.

Escrit per al 12/04/2013, el dia que ens casàrem

Ara ja en tinc dos

"Les xiquetes que naixen el 21 de desembre, el dia del solstici, són fades de l'hivern que encara que vénen amb al fred omplin de profunda calidesa el cor dels seus pares"

Neus ha cumplido un año y yo con ella he cumplido un año como madre. Me gustaría compartir con vosotros algunas reflexiones de este año.

Como dice Laura Gutman la maternidad para mí ha sido una crisis. Un remolino de sensaciones y sentimientos que no siempre han sido lógicos y comprensibles. La vida me cogió por los pies me volteó y me agitó hasta que cada una de mis partículas quedó en otro lugar.

Tuve un embarazo fantástico, placentero, consciente y sensible… Pero el último mes Neus no había dado la vuelta y empezaron las tensiones. Xesco y yo nos habíamos preparado para tener un parto natural, queríamos que fuera una experiencia vital, íntima y nuestra, donde él participara, nos acompañara respetando al máxima los tiempos de la pequeña. Pero al no dar la vuelta, empezó a aparecer la sombra de la cesárea. Desde el hospital nos propusieron hacer una versión externa, cosa que fue un dilema, ya que significaba girar a Neus sin tener en cuenta lo que ella quería y esto iba en contra de la filosofía de embarazo que habíamos tenido.  Así que lo intentamos todo antes de la versión: moxibustión, posturas de yoga, cambiar la polaridad con imanes, vitaminas, homeopatía. Pero llegó el día de la versión y Neus seguía boca arriba, así que la hicimos.

Durante una hora estuvieron presionando a Neus y mi barriga para que girara pero no lo hizo. Dolorida, amoratada y desesperanzada volví a casa y lloré durante tres días por el parto que no podría tener. Mi pensamiento volvía una y otra vez a las mismas preguntas: ¿Porqué todas pueden y yo no? ¿Porqué no soy capaz? ¿Porqué a mi? ¿Por qué otras mujeres piden voluntariamente una cesárea y yo que quiero parir no puedo? En el hospital nos propusieron hacer una cesárea programada pero Xesco y yo decidimos esperar a ponernos de parto. Era lo único que podíamos hacer; darle todo el tiempo que Neus necesitara y también mi cuerpo. Además yo quería sentir contracciones, sentir la magia del momento, sentir toda la naturaleza actuando sobre nuestros cuerpos.

El día de la fiesta de navidad del taller (jueves) no dejé de llorar. Me sentía muy afortunada por haber conocido a todas esas mamás… Esa misma tarde le agradecí a Neus que me hubiera elegido como mamá y todo lo que me había hecho sentir durante el embarazo. Me despedí de “Neus dentro de mamá” y le dije que estábamos listos y que cuando ella eligiera la estaríamos esperando con toda la ilusión del mundo.

El domingo por la noche cené y me preparé las cosas para ir a trabajar el lunes (todavía faltaban 5 días para salir de cuentas) pero a las 23.30 rompí aguas en nuestra cama. No estábamos nerviosos ni asustados, sino ilusionados y tranquilos. Cogimos el coche y fuimos al hospital. Allí me monitorizaron, me tactaron (2 cm) y decidieron esperar a la mañana siguiente para hacer la cesárea porque Neus no había dado la vuelta pero no hacía falta hacer una cesárea de urgencia. Hacia la 1 de la madrugada del lunes 21 de diciembre empezaron las contracciones.

Yo estaba contenta, había roto aguas y tenía contracciones, habíamos esperado a que Neus y mi cuerpo eligieran el momento e íbamos a esperar hasta la mañana siguiente para la cesárea con lo cual le dábamos a Neus 8 horas más para que pudiese girar… yo todavía no había perdido todas las esperanzas. Pasamos la noche entre suaves contracciones y mimos de Xesco y la mañana siguiente también. Hacia las 11’30 el ginecólogo me tacto (3 cm) y me dijo que en cuanto hubiera un hueco en el quirófano me harían una cesárea ya que había tocado las nalgas de Neus en el tacto. Yo le dije que si. Creía que estaba preparada, había roto aguas hacía 12 horas y había tenido 10 horas de contracciones (al final fueron 12), mi cuerpo se había puesto de parto y el día 21 de diciembre me pareció un día precioso para nacer. Es el solsticio de invierno, el día más corto del año y hacía mucho frió así que pensé que Neus había elegido precisamente ese día para venir con nosotros al mundo exterior.

Xesco me acompañó en todo momento, estábamos contentos, juntos y reíamos. A las 12’45 me prepararon para la cesárea. En el momento en que me separé de Xesco empecé a tener un miedo terrible pero intenté seguir conectada con Neus porque pensé que ella también tendría miedo. Le expliqué lo que pasaba y que no saldría por donde ella pensaba sino que unos señores nos ayudarían a que saliera sin sufrir. Cuando entré al quirófano tenía mucho miedo y le pedí a un enfermero que me diera la mano mientras me pinchaban la anestesia. Él me la cogió y me sonrió. Luego me acostaron mientras yo hablaba continuamente con Neus y oía de fondo de la conversación de los médicos.  Tenía mucho frío y lo dije pero sólo me pusieron unos empapadores de papel en los brazos. Cuando me ataron los brazos pregunté: “¿pero no me vais a dar a mi bebé?”  El chico que me había cogido la mano me dijo que no me preocupara. Empezó la cesárea y yo estuve hablando con Neus durante todo el rato hasta que la oí llorar…. me caían las lágrimas de la emoción y sentía mucho frío. El ginecólogo me dijo que me la traerían en un momento. El enfermero que me había cogido la mano se acercó con Neus en los brazos enrollada en una manta y con un gorrito y me dijo: “está muy bien ahora se va a ir con su papá”. Yo no la pude ni tocar, sólo vi su carita y pensé que se parecía a su abuelo. Cuando se la llevaron empecé a sentir más frío, el doctor me preguntó como me encontraba y le dije que bien pero que tenía mucho frío…. empecé a tiritar y a encontrarme peor… empecé a marearme, tiritaba tanto que mi pecho se levantaba de la camilla, empecé a convulsionar y a vomitar. Sentía mucho frío y sólo quería que acabaran y entrar en calor. Supongo que mientras estaba Neus mi cuerpo y mi mente estaban muy alerta pero cuando se fue dejé de estar atenta a ella y me concentré en mi cuerpo en el frío en mi dolor emocional…. La cesárea acabó relativamente rápido y me llevaron a una sala para que se pasase la anestesia, allí estuve tres horas al principio con mucho frío y luego mejor… la última de esas tres horas estuve esperando a que viniera un camillero a llevarme a la habitación porque como era navidad había menos personal.

Cuando, por fin me llevaron a la habitación mis padres ya habían llegado y ya conocían a Neus que desde las 13’15 estaba con su papá. Nos dejaron a solas para que pudiéramos tener el momento íntimo que nos habíamos imaginado…Por fin…. me la puse al pecho, aunque estaba dormida, y ya se quedó conmigo durante los tres días que pasamos en el hospital.

El trato en el hospital fue cordial aunque pedí tres veces que me ayudaran a poner a Neus al pecho y siempre me decían que todavía no me había subido la leche… al salir del hospital nos dijeron que le diéramos un biberón de apoyo hasta que me subiera la leche… Neus peso 2’750 y salió del hospital con 300 gramos menos. Llegamos a casa el día 24 por la tarde (jueves) y hasta el día 29 no nos dieron cita en el pediatra. Cuando la enfermera la pesó me dijo que pesaba 2’250 que había perdido mucho peso y que era peligroso…. Esa misma noche ingresamos a Neus en la unidad de neonatos del hospital Dr. Peset. Sólo podía verla cada tres horas para darle el pecho y su padre sólo la veía dos veces  al día. Estuvo 9 días ingresada y para nosotros cada hora que seguía allí era un infierno porque pensábamos que debía estar con sus padres a nuestro bracito y no en una cuna con el chupete puesto. Al principio no tomaba nada de teta y las enfermeras me decían que no me preocupara mucho que con biberón también se criaban bien. Yo cada vez me preparaba psicológicamente para entrar allí, creía que era más fuerte que la vez anterior y que ya no me podía afectar lo que me dijeran però salía destrozada llorando y sin mi hija en brazos. Pero yo soy persistente y conseguimos que saliera del hospital tomando solamente teta.

Neus salió el día 8 del hospital era un viernes y creíamos que a partir de ese momento ya íbamos a estar tranquilos. Pero la herida de mi cesárea no había dejado de dolerme. Fui al médico de cabecera a pedir la baja y se lo comenté. Me respondió: “Acabas de tener una cesárea que quiere…” y ni me miró la barriga. El viernes día 15 volvíamos a estar en el hospital porque me habían salido unos bultos como puños en la herida. Me dijeron que tenía una infección interna y que me daban antibióticos para ver si remitía pero que con el volumen que tenía seguramente habría que abrir. No hizo falta porque el miércoles siguiente se me reabrió la herida. Era la primera vez que salíamos de casa con Neus en el coche…. Fuimos a Alberic a presentársela a mi abuela y cuando llegamos me miré la herida y salía un caldo blanco (supongo que pus) en mucha cantidad. Fuimos de urgencias al hospital de Alzira y allí una ginecóloga me abrió un poco más la herida y me apretó bien hasta que salió todo el pus…. Y todo sin anestesia!!!

Después de eso me dejaron la herida abierta con una mecha para que toda la infección pudiera salir y para que se curara de dentro a afuera. Durante dos meses fui a curas día si día no. Tuve una segunda infección esta vez más pequeña pero finalmente la herida sanó.

 

(Escrito dos años después) Un año después, la semana que Neus cumplía un año se me volvió a infectar la herida. Era sólo un punto, una infección pequeña pero yo ya lo sabía reconocer así que fui al hospital y el doctor me explico que a veces los puntos tardan en reabsorberse y me dio antibiótico. Yo creo que esa última infección después de un año era para cerrar un círculo que había comenzado con la cesárea. Una cesárea que yo no quería, que mi cuerpo rechazaba y que tardé mucho en asimilar. La última infección cerró definitivamente la herida física y emocional, acabó un ciclo y completó un círculo. 

"El petit somriu, es diu Aniol i li agraden les llargues nits de tardor

Amb aquestes paraules Xesco va anunciar l’arribada del nostre segon fill el dia 4 de desembre a les 6:40 al menjador de casa nostra. Ara m’agradaria compartir com va ser el camí que ens dugué a aquest moment.

Dies abans del naixement d’Aniol havia tingut contraccions indolores una mica molestes que però en un parell d’horetes se’m passaven així que no els feia massa cas. El dia 1 de desembre cap a les set de la vesprada, els nostres amics Sergi i Cris ens informaren de què pensaven que estaven de part. No m’ho podia creure, si aquell mateix matí ens havíem vist.... si a Martí encara li faltaven cinc dies per a la data prevista.... estava tan emocionada, tan contenta. Cris i jo havíem tingut un embaràs paral·lel i em sentia molt unida a ella així que que Martí vinguera ja significava que també l’arribada d’Aniol estava a prop (feia tres dies de la nostra data probable del part). Crec que la mateixa emoció va fer que les contraccions foren una mica més fortes i duraren fins el matí del diumenge quan saberem que Martí ja havia nascut. Recorde que vaig pensar: ja en tenim un ací!. A la nit tornaren a aparèixer fins el matí del dilluns quan havíem d’anar a Manises per a monitors.

Jo estava contenta perquè pensava que el procés havia començat o que estàvem per bon camí però quan em va tocar la visita al ginecòleg vaig veure que era la ginecòloga que ja feia més de dos setmanes volia induir-me el part. jo li vaig dir que tenia contraccions no massa fortes cada 10 o 15 minuts i em va dir que volia fer-me un tacte. Em va dir que estava favorable i que li deixara separar les membranes per a que el xiquet recolzara  millor el cap i per a veure si em posava de part. jo vaig dubtar però no vaig ser prou rotunda i ella ja tenia la mà dins al tres segons li vaig dir que parara però jo ja estava profundament trista. Quan vaig eixir d’allí estava feta pols... li ho vaig contar a Xesco i ell em va preguntar: no has sabut dir-li que no? Se’m va caure el món als peus. Aniol era el meu fillet que encara estava a la panxeta, es suposava que jo l’havia de protegir i cuidar... i jo no havia sabut dir-li que no a la ginecòloga. Solament volia arribar a ma casa i oblidar-me d’ella i de la seua mà que encara notava a dins.

En arribar a casa vaig plorar molt i vaig descarregar la meua ràbia. Xesco m’abraçava al nostre llit i em tocava el cap. Li vaig demanar disculpes a Aniol i li vaig dir que ens anàvem a posar de part perquè ell i jo ho havíem decidit i érem un equip i no pel que havia fer la ginecòloga. No volia permetre-li eixe privilegi.

Aquella vesprada vingué Teresa, la comare que havíem buscat per a que ens acompanyara en la dilatació a casa abans d’anar a l’hospital. Jo tenia una cesària prèvia de Neus i no volia arribar a l’hospital i que em feren una altra cesària. Així que quan preparàvem com anava a ser el part pensarem que la millor opció seria estar acompanyats d’una professional a casa que ens ajudara a decidir el moment d’anar a l’hospital. La vesprada del dilluns Teresa estigué amb nosaltres, em feu el “rebozo”, xarrarem, em tranquil·litzà i cap a les 21 h abans d’anar-se’n em preguntà si volia que es quedara a dormir a casa perquè jo des de la vesprada tenia contraccions forts cada vegada més sovint. Jo li vaig dir que preferia estar amb Xesco i Neus en intimitat i que si ella es quedava a casa seria com estar esperant el part... jo entre contracció i contracció estava bé així que se n’anà tranquil·la amb la promesa de que la cridaríem si la cosa canviava.

Posarem a dormir a Neus i intentarem sopar però jo ho vaig vomitar tot. Intentarem anar a dormir però jo no podia passar les contraccions gitada així que em vaig alçar i anava canviant per a veure que era el que millor m’anava. Havíem penjat un mocador del sostre però no estava còmoda, tampoc em podia seure a la pilota perquè notava molta pressió cap a baix. Així que com millor estava era passant les contraccions dreta recolzada a la paret o agenollada en l’estoreta i recolzada al sofà. Les hores anaven passant i les contraccions anaven sent més seguides. Ho tenia tot a les fosques, solament il·luminat per una lampareta en forma d’estrella que ens acompanya durant tot el part.

Després de dues hores amb contraccions cada tres minuts hem vaig clavar a la dutxa. Tenia pensat deixar la dutxa com a últim recurs quan ja no puguera més però  vaig pensar que com estava a casa podia fer-me dos dutxes si volia!!! Asseguda en un tamboret baix de l’aigua calenta era com si no notara les contraccions. Continuaven venint però no se cada quan, jo notava que la panxa es feia molt dura i tenia molèsties però el dolor era molt menor. Crec que em vaig passar quasi una hora així. En eixir de la dutxa el dolor va créixer.

Xesco s’alçà per a veure com em trobava. Neus havia passat mala nit i ell estigué consolant-la i calmant-la... jo la sentia ploriquejar mig dormida: “mami, mami”, però en aquell moment no podia més que concentrar-me en passar una contracció darrere de l’altra i se’m feia impossible anar amb ella. Quan Xesco eixí de la habitació em digué que ens estirarem junts al sofà però jo vaig aguantar dos minuts perquè no podia passar les contraccions així.

Cap a les tres de la matinada em vaig asustar una mica, les contraccions havien canviat, tonaven a ser cada 10 minuts i jo no notava que Aniol es moguera. Li vaig dir a Xesco que cridara a Teresa i ella em digué que havia deixar a la taula l’aparell per a escoltar el coret així que Xesco me’l posà i Aniol estava bé, molt bé. Teresa em digue que si les contraccions havien disminuït aprofités per a descansar i que en una hora li cridara per a veure com anava. Al cap d’una hora continuàvem igual pero havia sangrat una miqueta. Teresa en va dir que era normal però que tot i això ella es preparava i venia cap a casa.

Jo em vaig intentar estirar amb Xesco que m’abraçava al sofà però les contraccions se’m feien difícils de passar així. A més, quan estava estirada notava com si vulgues espentar però sabia que si no estava prou dilatada espentaria a Aniol cap a un forat pel que no podria passar. Així que em vaig alçar i vaig continuar passant contraccions com ho havia fet tota la nit, dreta. Estava amb el front recolzat a la paret sobre una tovalloleta que agafava amb les dos mans. Quan la contracció venia jo flexionava les cames i pujava amunt i a baix, quan el dolor començava a disminuir feia cercles amb les caderes. Estava molt concentrada en cada contracció. Feia una i em concentrava en ella sense pensar en les que vindrien després. En cap moment vaig pensar pensar que no podria o que volia que s’acabara ja. Sabia que el dolor obria el meu cos per a deixar passar a l’Aniol i m’havia fet a la idea de què el part seria llarg. El que si que necessitava era que arribara Teresa i que em diguera que tot anava bé i que estava dilatada de 4 o 6 cm... necessitava sentir que tot eixe dolor estava sent efectiu i que estàvem en el procés.    

Sergi i Cris ens havien demanat que els enviarem un missatge quan ens posarem de part, també m’ho havia demanat Noelia. Però jo encara no havia enviat el missatge perquè volia estar segura d’estar de part i no de prepart.... Amb Neus havia tingut 12 hores de contraccions fluixes i solament havia dilatat 4 cm així que pensava que encara era una mica prompte. A més, encara estava prou bé quan passava la contracció podia parlar i estava tranquil·la.

Teresa arribà a casa cap a les 5 del matí i jo continuava passant les contraccions dreta i movent les caderes. Quan entrà li preguntà a Xesco si portava molt de temps així i jo li vaig dir: “Teresa, si esto és el preparto  yo no podré con el parto”. Ella em va dir que pensava ja era el part i que necessitava fer-me un tacte per a comprovar-ho. “De pie Teresa no quiero acostarme” li vaig dir però ella em va dir que no podia i que esperava a que passara la contracció i el temps que jo vulguera però que tenia que fer-me el tacte gitada. Així que Xesco i ella m’acompanyaren  al sofà i em va fer el tacte: “Uno, dos tres. Espe estas toda dilatada. Nos tenemos que ir al hospital ya”.

Tota dilatada!!! I feia temps que tenia ganes d’espentar!!!! Ara podia espentar perquè ja sabia que estava dilatada!!!!! Tot anava bé. La dilatació s’havia acabat i començava l’expulsiu. I jo que creia que encara estava en el prepart!!!!

Xesco li va dir que no podíem anar-nos en encara perquè havíem d’esperar a que els meus pares arribaren des d’Alberic (uns 40 minuts) per a que es quedaren amb Neus, que continuava dormint a l’habitació. Teresa va dir que era massa temps venint ràpid i despertant-los 40 minuts més anar a Manises. Vaig dir a Xesco que cridara al meu germà però  providencialment tenia el mòbil en silenci. Xesco proposà que ens enduguerem a Neus a l’hospital i que els meus pares anaren allí directament amb la qual cosa guanyavem una mica de temps, però a mi se’m feia costa a munt despertar-la i quan arribarem allí què? Els meus pares encara no haurien arribar i Xesco o Teresa s’haurien de quedar amb ella.... A més, no podia imaginar-me entrar en un cotxe en la situació que estava i arribar a l’hospital tot ple de llums i tot blanc...

Teresa em mirà als ulls i preguntà: ¿quieres tenerlo aquí? Jo amb veu molt baixeta com si estiguera confessant el major dels secret vaig dir que sí. Xesco em mira i digué: aquí. Serien sobre les 5 30 del matí i Teresa hagué de cridar al seu home per a que li duguera les coses per a assistir a parts en casa (com que nosaltres solament voliem dilatació no les havia dut) i després cridà a Núria, l’altra comare amb la que assisteix a part en casa. Li digué que estava a casa meua i que anavem a parir. Era la primera vegada que Teresa assistia un part sola i crec que també ella necessitava una mica de recolzament. Núria li digué que recordara que jo tenia una cesària anterior i que si volia podia vindre però Teresa li digué que pensava que no arribaria a temps.

Mentre tant jo anava espentant quan em venia la contracció. Xesco estava assentat al sofà i m’agafava pels braços. Jo estava en cuclilles sobre una estoreta amb moltes tovalloles i quan la contracció parava jo em posava agenollada per a no cansar tant les cames i li deia a Aniol que l’estàvem esperant. El poder espentar va ser un goig, em trobava molt millor. Durant la dilatació quan venia la contracció no podia fer res més que passar-la però en l’expulsiu podia espentar, em sentia activa i això va ser un gran descans. Notava com Aniol baixava a poc a poc pel meu cos. Teresa ens demana una llum però, com que jo no volia més que l’estrella que m’havia guiat durant tota la nit, es va conformar amb la llum de la bici (molt de Xesco i meu veritat?). Ella estava sentada davant meu, esperant, sense dir-me que havia de fer perquè jo ja ho sabia. Teresa li escoltava el cor després de cada contracció i ell no va patir en cap moment, ni es va posar nerviós. Vaig notar com Aniol movia el seu cabet dins de mi preparant-se per al tram final i Teresa em digué: “Ya le veo el pelo. Tócalo, tócale la cabecita”. La vaig tocar i estava molt blaneta i una mica humida, era una textura extranya que no comprenia molt bé....

Els tres últims pujos foren dolorosíssims. Notava que em cremava i li vaig dir a Teresa que necessitava que eixira ja. Ella em digué: “Ya queda muy poquito. No te preocupes que ya queda poco para que salga” i pom, va eixir de colp. Xesco que mirava per damunt del meu muscle el va vore eixir disparat cap a les mans de Teresa que ràpidament me’l posà damunt. Ajudaren a gitar-me al sofà i me’l vaig posar al pit. Als 20 minuts es despertà Neus i Xesco la dugué al menjador per a que coneguera a l’Aniol. Ella estava tan contenta, tan feliç, per ella va ser millor que el dia de reis, tenia la mirada il·luminada i somreia. Li va ajudar a Xesco a tallar el cordó umbilical.

Jo no m’ho podia creure. Allà en cuclilles al menjador i agafada de les mans de Xesco havia nascut el nostre segon fillet, l’Aniol. Estava contenta però sobre tot estava sorpresa!!! Sorpresa de què estaguera amb nosaltres, de què ya s’haguera acabat, de què haguera sigut d’aquella forma tan natural. Encara que no s’ho cregueu no vaig plorar.... no em va eixir ni una llàgrima perquè encara que estava emocionada la sorpresa era major.

Ara el que estic és agraïda. Agraïda a l’Aniol per haver fet que visquera aquesta experiència tan brutal i tan preciosa. Agraïda al meu cos per haver resistit naturalment. Agraïda a Xesco per ser el meu suport constant i permanent. Agraïda a Teresa per haver sabut que necessitava en eixe moment i pel seu acompanyament silenciós i respectuós. Però sobre tot agraïda a Neus perquè ella em va ensenyar a ser mamà i el calvari que passarem amb ella ens va fer créixer i açò va permetre que el seu germà tinguera una rebuda al món respectuosa, íntima, familiar i càlida.

 

 

De nou aquí

Fa tant de temps que no entrava que ja ni me'n recorde. Hui parlant amb uns amics els he contat que una vegada vaig fer un blog i m'han entrat ganes de posar-me en marxa una altra vegada.
A veure i aquesta soc més constant.... i a veure si em pose al dia!!!!